Menú
Malgrat era durant la primera dècada del 1900 la segona població de Catalunya -darrere de Barcelona- en nombre de firmes puntaires, la majoria de les quals eren propietat de dones. Així ho va explicar Àngels Solà, professora de la Universitat de Barcelona, ahir al matí durant la Matinal d'Història, en la qual va exposar part del seu treball per recuperar la història del treball autònom i assalariat de les dones a Catalunya, entre 1800 i 1936, a través de la tasca de les puntaires i les puntes de
Àngels Solà participa juntament amb altres professors de la Univesitat de Barcelona en un grup de recerca sobre les dones empresàries i autoempleades (segles XVIII-XX). Durant aquesta cerca, Solà descobreix que Malgrat amb 8 firmes és al 1907 la segona població catalana en nombre d'empreses puntaires, després de Barcelona amb 19 i abans que Arenys de Mar amb 7. La professora de la UB va explicar com és de difícil recuperar aquesta història, perquè en bona part de la documentació, "el treball de les dones no hi apareix". "Per exemple, als padrons d'habitants, la professió dels homes sempre surt, i, en canvi, les dones, fessin o no fessin puntes de coixí, consten com a professió "sus labores", o "su sexo" (vol dir "las propias de su sexo")", va exposar.
La professora de la UB va fer referència a Mossèn Fèlix Paradeda que al 1915 escriu que l'origen de la tradició de les puntes a Malgrat es remunta al 1800. "Feien puntes per respondre a les necessitats familiars", va explicar Àngels Solà que va constatar que el negoci inicialment estava en mans dels homes ja que eren els que tenien el capital necessari, i que va passar a les dones, quan ja no era tan rendible. Tot això, quan les puntes sempre ha estat un ofici de dones, que requereix molt d'esforç i sempre mal pagat.
Per altra part, Àngels Solà va tenir especial interès a posar rostre, i noms i cognoms a les dones puntaires. En aquest sentit, va acabar la seva exposició, demanant als assistents què sabien del fet puntaire i si tenien o recordaven algun familiar que s'hi dediqués. Una de les persones recuperades, digne de figurar a la "història de Catalunya", segons va dir, és Rosa Fontrodona Gibert, que va quedar vídua als 23 anys, mare de Sebastià Montalt Fontrodona -el qual va introduir la primera impremta a Malgrat. En aquest sentit, la historiadora remarca la importància del treball de dones com la Rosa Fontrodona que va premetre que el seu fill aprengués l'ofici d'impressor a Barcelona. Com a conclusió Àngels Solà va detallar que l'elaboració de les puntes de coixí són una mostra de la importància del treball femení en algunes activitats econòmiques, a més, prova l'existència de dones negociantes i referma la idea que el treball femení ha estat bàsic per a les economies familiars.
